MAMA VULL SER…

PROJECTE

La peça és una ficció biogràfica que tracta de desmitificar el triomf en les arts escèniques per a rendir compte de la realitat laboral i econòmica del sector cultural i com això afecta a la situació de els/as jóvens intèrprets i la maternitat.

Un monòleg en el qual el personatge de Camila, una jove actriu diletant que algun dia voldria ser mare, es planteja quines són les seues opcions en el sector cultural els mecanismes del qual desconeix.

FITXA ARTÍSTICA

Interpret: Cecilia Salas
Direcció i dramatúrgia: Tiago P. Barrachina
Producció artística: Ángela Granell i Bruno Tortosa
Projeccions: Ángel A. Vigara
Espai sonor: Tiago P. Barrachina
Diseny i il·luminació: Nacho Cigalat y Tiago P. Barrachina
Técnics en funció: Ángel A. Vigara y Nacho Cigalat
Registre de vídeo i fotografia: Carla Almería (@lapomapelada)
Agraïments: Carme Juan, Javier Tronchoni y Marta Fari

Com compaginar el fet de ser artista, ser actriu i poder ser mare? Es plantegen situacions molt còmiques en les quals veiem les opcions que té una dona per a ser actriu i mare. Què podria triar? Ser una artista de renom o dedicar-se als seus fills. I el final, apareix la idea que l’important és estar. Soc ací i ja veurem què passa després.
-Joana Börsch, @fugintdelescalimpal, resenyista en xarxes

En relació al disseny de la producció, l’obra utilitza una infinitat de recursos. El més significatiu és la ruptura de la quarta paret. No obstant això, entre ells es troben la projecció de vídeos i imatges, els jocs lumínics emprats per a diferenciar quan Camila es dirigia al públic o ens estava representant una escena del seu dia a dia. Fins i tot en el moment més baix de la protagonista, on la seua habitació es convertix en una cova, un generador de boira artificial fa que l’escena se satisfaça d’una boirina la qual ens allunya de la representació escènica d’una habitació i ens trasllada de ple a la caverna depressiva de Camila.
-Sandra Martí Sáez, Universitat de València, Stichomythia Crítica